Blog de edubeltranedu

LA CITA

Vaig conèixer la Marta en una d’aquelles webs de contactes per a solters. Feia temps que no tenia parella. Al principi no era cap problema, sempre trobava un o altre amic que acabava també de separar-se i més o menys podíem fer coses en petits grups. Mica en mica, però, tots van anar trobant noves relacions i jo vaig ser l’únic que es va quedar despenjat. Després d’haver-me fet tots els findes de sofàmantasèrie possibles, després d’haver-me vist totes les temporades de totes les sèries que tothom m’havia recomanat i que no havia tingut temps de veure abans, davant meu s’estenia l’horitzó de mesos i mesos sense companyia. Ja no parlo del drama de veure com s’acosta l’hivern i haver d’admetre que t’enfrontes, tu sol, a la impossible tasca de canviar la funda del nòrdic amb només dues mans. No m’ho podia permetre. Havia de trobar algú. Una tarda de pluja torrencial, en què les meves cames només tenien forces per arrossegar-me del sofà al llit, amb alguna esporàdica visita al vàter, vaig obrir-me un compte a Tinder. Vaig escollir una foto del darrer sopar d’empresa, on anava un xic elegant i vaig veure una noia que per edat i gustos en comú semblava ideal per  a mi. Tampoc tenia gaire més on escollir:, amb les altres vaig tenir la impressió immediata que no encaixaríem. Em recordaven massa la meva darrera ex. Després de xerrar per telèfon durant dies, la Marta i jo vam acordar quedar un dissabte tarda per anar al teatre. Ella va triar una tragèdia grega. No li agradaven els musicals ni el teatre massa comercial. Poc m’imaginava que la meva pròpia tragèdia ja estava de  camí. Vam quedar que pujaria en tren a la seva ciutat, berenaríem i després baixaríem junts a Barcelona, a temps per a la funció de les nou de la nit. No sé perquè no vam dir de quedar directament a Barcelona per berenar allà, és una cosa que m’he preguntat a diari. Si ho haguéssim fet així, jo no estaria ara com estic. És ben bé que La vida te da sorpresas, com deia Rubén Blades. 

De camí al metro vaig aturar-me a comprar un ram de flors. Senzill, no massa ostentós. No calia fer-ne un gra massa, a més un ram aparatós seria molt incòmode per dur-lo a sobre a platea. Em van caure quatre gotes, però vaig arribar a la parada del metro a temps de no mullar-me gaire. Per incidència a les vies, el metro circulava amb uns minuts de retard. No passa res, sóc previsor i sempre surto amb temps de sobres.  Però el meu marge de temps es va anar escolant com la sorra de la platja entre els dits d’un nen que juga. Per fi arribà el metro, atapeït de gent i de paraigües. Quan vaig baixar a Plaça Catalunya ja diluviava a Barcelona, però jo, sota terra, no n’era conscient. 

Només tenia un minut si no volia perdre el tren. Vaig córrer amb totes les meves forces pel passadís, vaig pujar les escales de tres en tres i vaig arribar en dues passes als robots que piquen els tiquets. El nom del meu tren pampallugava en pantalla. Estava a punt de marxar. Vaig aconseguir arribar al tram d’escales mentre sentia el piiip piip piip que anunciava el tancament de portes. Vaig baixar les escales de tres en tres, les últimes quatre d’un sol salt. Estava a punt d’aconseguir-ho. En arribar a l’andana, el peu em va anar a parar a un bassal i vaig relliscar. Vaig caure a terra, amb un mal terrible al cul i l’esquena. El que no em van fer mal van ser les cames. Van quedar penjades a l’espai entre el tren i l’andana. Quan va arrencar, cames i flors quedaren escampades per la via, que estava tota esquitxada de sang, com si algú hagués fet un grafitti gegant fent servir només el Pantone 485. De sobte vaig recordar que el Dia Internacional del Color Vermell és l’1 de Febrer. Es veu que quan t’estàs dessagnant et venen al cap informacions tan útils com aquesta . Vaig sentir crits, corredisses i gent que se m’apropava, abans de desmaiar-me. 

Li he explicat això perquè entengui que és totalment natural que estigui de baixa per depressió. Sí, ja sé que vostè, com a psicòleg de l’empresa, ha de mirar pels beneficis de qui li paga, però collons, és obvi que no estic fingint. Estic sense cames, suposo que és prou evident. No, el fet que la Marta hagi aconseguit feina aquí per estar al meu costat no és la panacea. Clar que m’ajuda moltíssim, i li ho agraeixo, però no és suficient. De fet, crec que està amb mi només per llàstima. Se sent culpable perquè va ser ella qui va proposar que jo l’anés a buscar en lloc de ser ella qui baixés. Creu que si no hagués estat així, ara podríem ser una parella normal. Jo, més aviat, crec que si no hagués estat per l’accident, la nostra relació ja s’hagués acabat fa dies. Vostè també deu tractar la Marta, com a treballadora de l’empresa, i ho deu saber millor que jo, però ja entenc que el secret professional li impedeix dir-m’ho. En fi, la meva estona de sessió pagada per la mútua s’ha acabat. Fins la setmana vinent doncs. Cregui’m que a mi tampoc em fa cap gràcia estar de baixa. Estic fent tot el que puc per recuperar-me. Físicament, és clar; però sobretot psíquicament. I em sembla que vostè no m’ajuda gaire. Digui-li al jefe de part meva.


Abril 2018.



Comentarios

No hay ningún comentario

Añadir un Comentario: